Conte trobadoresc

L'enigma d' Elisabet

Açò conta l’història de una dama anomenada Elisabet, amb una jove edat, casada amb Ferran d’Ivernois, un duc de una petita ciutat. Aquesta parella, juntament amb tots els seus vassalls, els homes de Ferran i les dones de companya de Elisabet, vivien en un preciós Castell amb tota mena de luxes. Però aquesta dama no encontrava la seva felicitat en tot lo que tenia a la seva disposició, necessitava alguna cosa mes però que encara ningú no havia descobert. Elisabet tenia una aparença trista, i encara ningú no havia vist el seu somriure, ni tan sols el seu marit.

Tot açò va canviar quan aparegué una nit en una festa del castell, Carles Monrodó, un feliç trobador, jove, apassionat per les seves cobles i amb moltes ganes de entre tenir als que li rodegen. Sols entrar al palau, a Carles se l’in va anar la mirada cap a Elisabet, i alguna cosa va despertar en ell que començà a recitar un dels poemes mes significatius per a ell, però al adonar-se’n que Elisabet no li va dedicar ni tan sols un somriure se’n va entristir i se’n anà cap a casa .Va estar tota la nit cavil·lant sobre aquella preciosa dama, i comença a escriure poemes per anar a recitar-los al dia següent.

Al dia següent, la va tornar a veure, i de seguida començà a recitar les seues cobles. En adonar-se’n Elisabet que el trobador estava dedicant-li les seues cançons el va mirar i es va anar repentinament a parlar amb ell, i li comentà que no li agradava que li feren acte de pleitesía. Carles sentia cada vegada més fort que estava enamorat de ella, y no sabia que fer per a poder trau-li un somriure

Van anar passant els dies i cada vegada Carles li feia poemes més bonics, i al veure que Elisabet no reaccionava, va decididir agafar-la a i portar-la al jardí del castell i recitar-li una estrofa a amagades dels demés. Pareixia mentida, però va resultar, la dama va somriure i es va ficar roja, i es van abraçar. Elisabet li va dir a escoltetes que sentia alguna cosa forta per ell, que eres l’única persona que l’havia fet riure i que es mereixia el seu amor.

Un dels vassalls de Ferran va escoltar la conversació del trobador i la dama, i va anar de seguida a dir-li-ho a Ferran. En assabentar-se de que un trobador havia sigut el primer que havia aconseguit fer-la riure, no ho va acceptar i agafà corrents l’espasa i es va dirigir ràpidament al jardí on estaven els dos enamorats, al veure la situació en la que estaven els dos, sense cap impediment, li clava l’espasa al cor de Carles, el trobador va utilitzar l’ultim alè que li quedava per dir-li a la dama: “No deixes que el món es quede sense veure el somriure tan preciós que tens, jo ho he aconseguit i ja puc morir”. Elisabet al escoltar les seues paraules es va posar a plorar, i agafa la mateixa espasa que tenia Carles clavada al cor, i es va atrabessar el cos amb ella, preferia morir que no tornar a riure mes.